Adaptacions teatrals
«POR»
(En un institut d'ESO de Finlàndia. Dins d'un armari, estàn PENTTI i KALEVI, dos alumnes de 4t d'ESO.)
PENTTI. (Amb els crits que se senten de lluny.) Pots endevinar-hi què diuen? Jo estic molt nerviós. Creus que podrem eixir d'ací prompte?
KALEVI. No tinc ni idea què diuen... No t'ensorres, hem d'intentar eixir fora. Serà millor que ens moguem.
PENTTI. De veritat que no puc, encara tinc la imatge de la senyoreta Mälkki estesa a terra... (Diu mentre se li comencen a humitejar els ulls.) Afortunadament t'he trobat a tú ací.
KALEVI. Has de ser fort, hem d'eixir. Si vols, jo m'aprope a la porta i mire si hi ha algú.
PENTTI. D'acord, però no te'n vages per favor.
KALEVI. (Mentre, avança agenollat cap a la porta.) No et preocupes, quan arribe, et faré un senyal perquè hi vingues.
PENTTI. (Xiuxiuejant, el va advertir.) Ves amb compte.
KALEVI. (Fent-li gestos perque s'aprope on està ell.) Vine, el passadís està completament buit.
PENTTI. Ai! Que no puc...
KALEVI. Fes-me el favor de vindre ací!
PENTTI. (Apropant-se, molt nerviós.) Déu meu... el cor se'm va a eixir del cos.
KALEVI. (Acaronant-li els cabells.) Ho estàs fent de meravella. (Nerviós.) Però, tota aquesta sang que portes d'on ve? Estàs ferit?
PENTTI. (Incòmode.) No! És que vaig tractar de reanimar la senyoreta Mälkki... Però no vaig aconseguir res. (Baixant el cap.)
KALEVI. (Mirant de banda a banda pel passadís.) No penses en això ara. (Un poquet emocionat.) Estem al tercer pis i hem de travessar el passadís per arribar al vestíbul. Després, baixarem l'escala i arribarem a l'entrada principal.
PENTTI. D'acord... Però, on deu ser ell?
KALEVI. Això és el que estic tement jo ara. No ho sé, pot estar en qualsevol lloc. Però, hem de fugir. (S'alça i crida.) Corre! (Arranca a córrer pel passadís.)
PENTTI. (Seguint-lo des de prop.) No còrregues tan de presa, estem fent molt de soroll collons.
KALEVI. (Arriba a la paret final i s'atura) No digues bobades i corre. (Arranca una altra vegada a còrrer.)
PENTTI. Ves amb comte per favor. (Reprenent la correguda.)
(De sobte se senten un parell de trets, i tots dos s'aturen i es miren espantats.)
PENTTI. (Traent mocs pel nas.) Jo no puc més, s'han escoltat molt a prop i ara hi ha gent cridant. M'estic cagant de por. Fes-me el favor i descansem un poquet.
KALEVI. (Arrufant les celles.) No digues bogeríes collons. Hem d'eixir d'ací així que deixa de dir bobades! (Torna a córrer escales avall.)
PENTTI. No vages tan de pressa o et cauràs, dimonis, frena per l'amor de Déu! (Posant-se les mans al cap.) Quina hostia t'has pegat al suro! Estàs bé?
KALEVI. AAAH! Hostia! (Possant-se la mà al peu.)
PENTTI. T'ho he dit, mira que t'ho he dit! (Enfadat.) Hòsties, alça't!
KALEVI. NO! No puc... (Amb l'ànima trencada.) No puc moure'm!
PENTTI. (Mira cap a dalt i escolta crits.) És ell! Corre! Alça't, ens ha descobert!
KALEVI. (Intentant alçar-se.) Ajuda'm!
PENTTI. Peses molt! (L'agafa de les mans i l'arrosega cap a la classe que hi ha davant de les escales.) Anem, ja quasi estem. Tranquil.
KALEVI. Ja arribem?
PENTTI. Sí, però els tenim darrere!
KALEVI. (Animant-lo, amb la veu mig trencada.) Anem! Corre, tu pots. Vinga!
(Arriben a la classe.)
PENTTI. Saps si la policia ha arribat ja? (Arrossegant-lo fins a la taula de la professora.)
KALEVI. No ho sé. (Amb el rostre desencaixat.) Però encara estem sols. (Silenci.) Ho sent, deuràs estar fatigat. He estat un idiota.
PENTTI. És igual, no t'enfonsis en això, ara estem bé i això és el que compta. Com portes el turmell?
KALEVI. Em fa molt de mal, però aconseguirem aixir, ja ho veuràs.
PENTTI. (Posant-se darrere la taula.) Acosta't, ací no ens veurà.
(Passa una estona.)
PENTTI. (Plorant, amb ràbia i tancant els punys.) Ja no podem fer res. Tu estàs malferit, i jo no tinc gaire forces per a seguir arrosegant-te...
KALEVI. (Convençut.) No digues això, esperarem a que pugen els policies i ens rescaten.
PENTTI. (Passant-se la mà pel nas i llevant-se els mocs.) I qui pot ser aquell xic? No recorde haver-lo vist abans.
KALEVI. Sí! És aquell que sempre vestia de negre, molt callat...
PENTTI. Déu meu... És clar que sí! Ara me'n recorde. Era aquell xic amb qui es van barallar aquestos... al menjador.
KALEVI. Sí... Deia no sé quines històries de la selecció natural, la mort, la sobrevaloració de la raça humana.
PENTTI. (Tremolant.) Sí... Com ha sigut capaç?
KALEVI. No ho sé, però mira, està nevant. Te'n recordes d'aquella vesprada al jardí? Vam fer un homenet de neu.... (Se li apareix un petit somriure al rostre, però prompte desaparaix.)
PENTTI. (Fent el mateix.) Sí... Me'n recordo. (Fa un gest que escolta alguna cosa a l'exterior.) Ha arribat la policia. (S'alça cap a la finestra.)
KALEVI. Ves amb compte.
PENTTI. (Trau mig cap per la finestra.) Hi ha molts cotxes i furgonetes. (Emocionat.) I tanquetes de l'exèrcit!
KALEVI. Porten armes com als videojocs?
PENTTI. És clar que sí! (Alleugerit.) Estan controlant-ho tot. Eixirem prompte, ja ho veuràs.
(S'escolta un soroll i tots dos es miren atemorits. PENTTI torna amb KALEVI.)
KALEVI. (Tremola, mentre li ho xiuxiueja.) Sòn passos. Han entrat a l'aula.
PENTTI. Shh... (Li fa amb el ulls com plats.)
KALEVI. És ell? S'hi acosta molt.
PENTTI. Shhh.
KALEVI. (Respirant fort.) Ens estarà sentint?
(PENTTI li fa una mirada d'odi i li fa amb un gest que calle. De sobte, més trets i la persona que hi havia a l'aula se'n va.)
KALEVI. Se n'ha anat? (Més trets.)
PENTTI. Crec que sí. Escoltes als policies? (El tiroteig no cessa.)
(Al cap d'una estona.)
KALEVI. (Hi ha silenci.) Escoltes? És una professora. Està cridant els alumnes. (Eufòric.) Corre, cridem! (Ho fan.)
(Entren la professora i un policia armat. Miren a tot arreu. Ella plora i els abraça.)
PENTTI. Ho hem aconseguit. (Traent mocs pel nas, però tranquil.)
KALEVI. (Mirant l'arma del policia. Li diu al seu germà.) Demà me'n compraré una, ben grossa. La portaré sempre amb mi.
PENTTI. (Amb un somriure.) Ens protegirà.
(Sona la cançó de Peter Gabriel amb Kate Bush “Don't give up”.)
<<AVORRIMENT>>
(En el porxe veiem al Bud en una vesprada de tardor. Pensatiu, fumant i pensant en ell i en el seu treball. Està fart d’ aquell treball, d’ aguantar aquell mal viure.)
EL BUD: A la vida, un se n’ adona quan ja és tard.
(Entra en la casa quan té fred. És blanca, de fusta.)
El BUD: (Maleint) Estic fart de tot.
(Al menjador, el pare està davant la tele. El pare no és el mateix des que va arribar d’ Iraq, no té ganes de res.)
EL BUD: Hola pare.
PARE: Hola fill, com ha anat hui?
EL BUD: (Sorprès, hui és un dia en els que parla.) Molt bé pare, ja he acabat la cambra per al blat. Vols anar a veure-ho?
PARE: No, jo ja moleste en aquesta casa.
EL BUD: No digues això.
(El Bud s’ alça del sofà i passa per darrere de la butaca on està el pare. Entra a l’ habitació.)
EL BUD: (Encenent l’ ordinador.) Això és l’únic que tinc a la vida.
(Xateja amb una xica alemanya.)
EL BUD: Gràcies per ser el meu amic.
(La xica no li contesta en el seu idioma, per aquest motiu tanca la conversa i comença a parlar amb una japonesa.)
EL BUD: Hola.
XICA: Hola.
EL BUD: T’ agrada la música?
XICA: No, m’ agrades tu.
EL BUD: Què és el que més t’ agrada de mi?
XICA: M’ agrada tot.
(En aquest instant es desbotona la camisa i comença a tocar-se els mugrons.)
EL BUD: Ja sé el que tu vols.
XICA: Ja tardaves.
EL BUD: (Desbotonant-se els texans.) Tu a mi no m’ agrades, però per a passar una estona em serveixes.)
XICA: Jo dic el mateix.
(La mare arriba i el Bud tanca la conversa.)
MARE: (Borratxa) On està l’ escòria d’ aquesta casa?
EL BUD: (Ofès) No parles així del pare.
MARE: (Pegant-li) Tanca la boca o sinó moriràs com Barrabàs. (Barrabàs va ser el gos del Bud fins que un dia va aparèixer mort.)
EL BUD: (Anant cap a l’ habitació.) L’alcohol, el bar, les drogues han acabat amb la vida d’ aquesta casa.
(De sobte s’ escolten dos dispars des del menjador.)
PARE: (Sagnant) Quina manera de morir.
MARE: (Cridant) El següent eres tu.
(El Bud apaga l’ ordinador i marca el número dels bombers.)
EL BUD: (Al bomber) Escolta, la meua mare vol matar-me.
<<IL·LUSIÓ>>
(A la platja de la Malva-rosa, a les 11:00 del matí, estan Raül i Lluís, uns joves constructors que parlen sobre els seus ambiciosos projectes futurs)
LLUÍS. (Tot emocionat) Raül, Raül, tinc una idea genial, acabe de vore un programa a la tele, i a una platja de Califòrnia han fet un parc d’atraccions uns constructors famosos. He pensat que nosaltres podríem agafar la idea. No és meravellós?
RAÜL. Doncs... sí, però és que jo havia pensat fer un camp de golf perquè la gent es divertisca més a la platja.
LLUÍS. Això està molt bé, el podem fer una altra vegada, però primer fem el parc d’atraccions, perquè és molt més divertit.
RAÜL. (Un poc frustrat) Però el parc d’atraccions costa molt més de fer que el camp de golf, i, a més, està molt vist.
LLUÍS. Per això, si costa més vol dir que està més currat i a la gent li agradarà més. Els parcs d’atraccions sempre agraden.
RAÜL. (Cridant) Però és que a mi no m’agrada la idea de fer un parc d’atraccions!!!
LLUÍS. (Començant a enfadar-se) Quan vam quedar per construir junts, vam dir que estaríem d’acord amb totes les propostes de l’altre.
RAÜL. Ja, si jo estic d’acord, però m’agradaria fer primer el camp de golf.
LLUÍS. Aleshores jo tampoc estic d’acord amb tu.
RAÜL. Tinc una idea, com que no ens decidim per una cosa o per l’altra, anem a preguntar-li a algú que passe per ací el que preferiria, si un camp de golf o un parc d’atraccions a la platja. Et pareix bé?
LLUÍS. Em pareix bé, però a qui li ho preguntem?
RAÜL. Mira, per allí ve una xica, anem a preguntar-li.
LLUÍS. Per què no? (acostant-se) Perdona!
XICA. Em dius a mi?
RAÜL. Sí, a tu.
XICA. Què vols?
LLUÍS. Podríem fer-te una pregunta?
XICA. Clar que sí.
LLUÍS. Vostè què preferiria en la platja, un parc d’atraccions o un camp de golf? Però dóna’ns la teua resposta sincera.
XICA. Si voleu la meua resposta sincera, jo no preferiria cap de les dues perquè un camp de golf no té res a vore amb una platja, i un parc d’atraccions ocuparia molt d’espai.
LLUÍS. Ah... gràcies per la ajuda.
XICA. De res, adéu.
RAÜL I LLUÍS. Adéu.
(Es queden decebuts i se’n van cadascun cap a un costat de la platja. Al cap d’una estona, Raül comença a construir pel seu compte el camp de golf que volia fer. Lluís, avorrit a l’altre costat, el mira de reüll. Finalment, s’acosta i comença a construir atraccions damunt de l’obra de Raül. Durant uns minuts, treballen en silenci)
RAÜL. En lloc de posar el tobogà en aquest costat, podries fer-ho ací, i seria més llarg.
LLUÍS. La veritat és que tens raó(es queda pensatiu uns moments) Crec que si poses el clot sis tan prop de la mar, l’aigua te’l destruirà. I si el poses baix de la nòria?
RAÜL. Bona idea! (Es queda dubtant uns segon i afegeix) Eh... gràcies.
LLUÍS. De res. Després de tot, per a què estàn els amics?
(Es queden somrient-se uns segons sense dir res. Després
Raül comença a treballar de nou amb un somriure animós)
LLUÍS. (Sobtadament inspirat) I si ajuntàrem les dos idees en una?
RAÜL. Vaja, tens raó! Podria ser una Golftracció!
LLUÍS. Què et pareix una nòria que pujara la gent fins una torre des d’on llançarien pilotes al clot?
RAÜL. També podríem..
(Van proposant idees cada vegada més delirants, més absurdes, deixant-se portar per l’exaltació del moment, fins que, en el cim de l’apoteosi, Lluís s’alça d’un bot)
LLUÍS. (Enfebrit) I per què no... i per què no fer uns tobogans baix terra pels que s’hauria d’arribar llançant-se per clots gegants?!!!
RAÜL. Fantàstic! Meravellós! És la millor idea que mai he escoltat!!
(En plena celebració, apareix la mare de Lluís caminant cap a ells)
MARE. (Autoritària) Luís! Ja és l’hora de dinar, vine cap a casa!
LLUÍS. Però mare, jo no vull anar-me’n, m’ho estic passant molt bé.
MARE. (Amb to d’irritació) Vinga, anem-nos-en!
LLUÍS. (Suplicant) Però mare, si Raül es queda. Vull quedar-me amb ell a jugar un poquet més.
MARE. (Exasperada) Lluís, ja hem parlat sobre això, Raül no és real, carinyet.
LLUÍS. Però mare... la Golftracció...
MARE. Lluís, ja t’he dit que és l’hora de dinar i, a més, després hem d’anar una altra vegada al psicòleg... i has de tornar a prendre’t la pastilla.
LLUÍS. (Alçant-se) Jo no me’n vaig a prendre la pastilla. (girant-se) Adéu, Raül.
RAÜL. Adéu, Lluís.
MARE. Ai, ai, ai... Vinga, anem-nos-en.
(Se l’emporta cap a l’apartament. Mentre Luís menja, la mare encén la tele, on apareix un xiquet fent publicitat d’un nou parc d’atraccions)
XIQUET. Paradís d’or, que guai!
(Lluís, enrabiat, clava la forqueta plena de menjar al plat)
LUÍS. (Cridant a Raül per telèfon) Ràpid, posa el canal tretze!
MARE. Fes el favor de no parlar-li a la forqueta!
RAÜL. (Enfurit) Malparits..!
<<ESPERANÇA>>
(En un àtic al centre de Toronto , des de la finestra s’observa com Olvido està al seu dormitori, quan sona el seu despertador de matí. El seu marit es desperta i ella a un encara dorm.)
Antoni: (Movent Olvido amb la ma.) Olvido, desperta i tanca
l’alarma que no em deixa dormir. Va que arribaràs tard.
Olvido: (S’alça sense ganes, tanca l’alarma i es dirigeix a la còmoda
a per la roba. Amb to de sorpresa i un poc dormida.) Antoni has vist
la roba. Que vaig posar ahir a la còmoda?
Antoni: Al final la vas deixar en un raconet, dins l’armari.
(Olvido es vesteix i s’arregla. A les huit es dirigeix cap al treball, en el carrer es troba el seu amic Igor.)
Igor: Hui que tens planejat fer amb els teus alumnes.
Olvido: No ho sé, la veritat. Crec que els manaré un treball sobre el
llibre que acaben de llegir.
Igor: Jo pense dir-los la nota de l’examen del passat dia.
(Quan arriben a l’escola. Olvido es dirigeix cap a la seua classe.)
Olvido: Hui faren el treball del llibre. Que vam acabar de llegir el passat dia. Les pautes del treball estan a la pissarra.
(Quan terminaren les classes per la vesprada, se’n va a casa amb el seu company Igor. Parlen de com ha anat el dia. Fins que arriba a casa.)
Olvido: (Tanca la porta i parla amb veu cansada.) Antoni ja has
arribat?
Antoni: (Amb veu baixa des de lluny.) Sí, estic en la cuina.
(Mentre parlen sobre com els ha anat el dia als dos, preparen el dinar i la taula.)
Antoni: He estat buscant treball d’advocat al Ministeri de Justícia i els he deixat el currículum. M’han dit que ja parlarien. I desprès he anat a menjar al bar. I a tu com t’ha anat?
Olvido: M’alegre per tu. A mi el dia m’ha anat com sempre.
(Quan acaben de dinar, van cap al dormitori i comencen a barallar-se.)
Olvido: (Enfadada.) Es que no fas res, sóc jo qui ho fa tot.
Antoni:(Cridant.) Mentida, jo estic buscant treball, i de mati sóc jo qui neteja la casa i prepare el dinar.
Olvido:(Cridant.) Mentida, quan jo arribe de treballar cansada, tu acabes o encara no has arribat del bar, que t’has passat tot el dia allí. I a casa no fas res, perquè no et dóna la gana.
Antoni:(Nerviós.) Estic tot el dia buscant treball i no aconseguisc res. I vaig al bar perquè no tinc ganes de fer res en casa. A més quant tu arribes de l’escola.....
Olvido: (Amb veu mes forta.) Quan arribe de l’escola, estic cansada i no tinc ganes de fer res. He de preparar el dinar totes les nits. A més després de dinar, sóc jo la que ho escure tot.
Antoni: ...quan tu arribes de l’escola, sempre parlant de com és de meravellós tindre un treball, i això em fa molta ràbia.
Olvido: I no te n’adones compte de que desprès de netejar la casa, he de preparar-me les coses per a demà a l’escola, (Comença a enumerar amb els dits, mentre parla.) corregir exàmns, treballs, preparar altres activitats, els exàmens i preparar-me la classe.
(Mentre Antoni no para de caminar pel dormitori, Olvido amb un gest amb el braç, se’n va al saló, dient que ja no vol saber més de la baralla.)
Antoni: (Anant cap al saló.) Jo el que vull és formar una família amb tu, tindre fills i tu no vols. No tens temps per al teu marit, tan sols per als teus alumnes.
Olvido: (Girant-se cap a ell.) Mira, jo de moment no vull tindre fills i menys amb una persona que no para de queixar-se del que faig. Que si no fora per mi no tindria res. (Va cap al dormitori agafa un coixí i el pijama d’Antoni li’l tira a Antoni.) A partir d’ara dormiràs a l’habitació d’invitats.
(Durant els següents dies,Olvido i Antoni continuen sense parlar-se. Olvido continua amb la seua rutina de tots els dies, però el cap de setmana, ella surt més amb les seues amigues. I quan ha de rentar la roba o preparar el menjar, ho fa per a ella sola. Mentre que Antoni també feia el mateix que sempre, encara estava més al bar,sobretot el cap de setmana. Quan els dos estaven a casa, cadascú passava olímpicament de l’altre. Durant el matí Antoni rentava la roba i el dormitori on dormia. )
(Un dia quan Olvido anava a l’escola va vore uns xiquets que estaven treballant al carrer d’on ella vivia, i es va dirigir cap a ells.)
Olvido: Hola xiquets, que no aneu a l’escola.
Xiquet: No, és que els meus pare no poden portar-nos a l’escola,
perquè és molt cara i ja som molts majors.
(Olvido se’n va corrent cap a l’escola, pensant què pot fer amb els xiquets que no poden anar a l’escola.Quan arriba a l’escola parla amb el seu amic Igor.)
Igor: Com et va em casa?
Olvido: Com sempre. Hui anant pel carrer he vist uns xiquets que no anaven a l’escola.
Igor: I has pensat alguna cosa per a solucionar-o?
Olvido: Sí, es tracta de fer classes gratuïtes als xiquets que no poden anar a l’escola. Puc comptar amb la teua ajuda?
Igor: Si, però necessitarem algun lloc i material per als xiquets.
(Olvido crida per telèfon. Quan acaba de parlar, li diu tot el que ha parlat a Igor.)
Olvido: Ja tenim el lloc, és un baix que es lloger al meu barri. Ens costa 300 euros al mes.
Igor: El material intentar c’aconseguir-lo, amb el que ja no s’utilitza d’ací.
(Una vegada aconsegueixen tot el necessari, comencen a ficar el material al baix.)
(Un temps desprès les classes són un èxit. I com a Olvido li va tot millor decideix perdonar Antoni. Quan Olvido obri la porta es porta una sorpresa, ja que esta el dinar a taula.)
Antoni: (Content) Volia donar-te una sorpresa i oblidar aquella
baralla.
Olvido:(Sorpresa) Jo també volia oblidar la baralla. I quina sorpresa
és?
Antoni: Que he aconseguit treball, al Ministeri de Justícia.
Olvido: (Donant-li una abraçada.) Això cal celebrar-ho.
(Nou mesos desprès tenen una xiqueta, que l’anomenen Esperança.)
<<LLÀGRIMES>>
(Refugiats pels arbres d’una de les muntanyes més desolades de Kurdistan , una mare tracta de tranquil.litzar el seu innocent fill)
(Mare)-Fill, tranquil.litza’t
(Fill)-(Nerviós i inquiet )Vas dir que ahir arribaríem a casa , i a més tinc molt de fred, fam i por.
(Mare)-Tranquil.litza’t , prompte arribarem , ara has de ser valent , pensa que el joc acabarà prompte i guanyarem.
(Fill)-Però mare , no m’agrada gens aques joc i enyoro Selim.
(Mare)-No et preocupes , ens trobarem amb ell prompte i , a més, pots mirar aquella estela ( assenyalant al cel) El selim de segur que també l’esta observant i, al mateix temps , pensarà en nosaltres.
Después d’una estona de silenci.
(Fill)-Mare , tota aquesta gent, també ha hagut de deixar la seva casa?
(Mare)-Sí fill, ara tracta de dormir.
(Fill)-Bona nit mare , et vull.
El xiquet es recolzà damunt de la mare I aquesta tanca els ulls .
A quatre mil quilómetres de distàmcia el Selim tumbat en el sofà s’alça apresuradament per agafar el telèfon.
(Amic)-Selim, has escotat la radio ?
(Selim) ( Estranyat) No , per què ho dius ?
(Amic) (Nerviòs ) Afaya’t , I encén la ràdio, és important.
(Selim) D’acord , més tard parlem.
El Selim amb una certa inquietut per la serietat del seu amic encén la ràdio.
-Ahir a la nit, diverses muntanyes controlades per a guerrilla del partit dels treballadors del Kurdistan , catalogada com una organització terrorista pel govern turc , els Estats Units i la Unió Europea , van ser atacades de manera eficaç pels avions de combat de la Força Aérea de Turquía .
Selim apagà la ràdio i plora desconsoladament.
<<ORGULL>>
(L'escena té lloc en una dependència de la caserna militar de les tropes nord-americanes que van invaïr l'Iraq, apareixen una jove periodista d'una cadena televisiva americana i un oficial militar)
Periodista: Quan de temps pensen quedar-se en aquest país per a concloure aquesta missió?
Militar: Estarem el temps que faça falta en aquest país. Tenim un mandat del nostre Congrés: Lluitem per la democràcia. Aquesta guerra s'ha fet massa llarga i cruel.
Periodista: Quina impresió te vosté de les consecuencies d'aquesta guerra?
Militar: Jo soc un soldat professional, no tinc ideologia. No pense més enllà d'aixó. No recriminaré a ningú les seues decisions. Però és molt dur repatriar xicons massa joves dins d'una caixa de fusta.
Periodista: Val la pena aquest sacrifici?
Militar: Torne a dir-li-ho: sóc un professional, encara que no sabem com serà la victòria, ni si n'hi haurà.
Periodista: Com està l'ànim de les tropes en aquest moment?
Militar: Els meus soldats són d'elit com jo, però reconec que estan esperant l'hora de marxar cap a casa, hem de mantenir la moral ben alta. Tenim disciplina, els nostres homes estan entrenats en les més extremes condicions. Som l'orgull d'Amèrica.
Periodista: Quina va ser l'última acció de les seues tropes?
Militar: L'altre dia vam fer una operació en què vam capturar vint-i-set terroristes. A la zona de Ramadi.
Periodista: Pot donar-nos qualsevol detall d'aquesta acció?
Militar: Els molt cabrons estaven atrinxerats entre les cases del seu poble i utilitzaven els habitants com a escuts. Vam atacar el lloc amb artilleria pesant, era una fortalesa construida als soterranis.
Tenien tunels i càmeres blindades on fabricaven els explosius. Els vam haver d'esclafar. La nostra aviació va atacar. El vam arrasar. Tot un èxit.
Periodista: On deuen ser ara els presoners?
Militar: Aixó ja no és assumpte meu. Potser a Guantánamo o en algun altre centre de detenció, on els trauen informació.
Periodista: El terroristes tenen suport del poble?
Militar: Llàstima de la gent que viu ací, han tingut mala sort de nàixer en un país ple de terroristes. Ningú no pot escollir el seu pais de naixement, no és de veres?
Periodista: Pot ser que siga així.
Militar: En fi, deixem la política per als politics, jo soc un professional i ja li he dit que no tinc ideologia.
(Alçant-se de les cadires on s'ha fet l'entrevista)
A prpòsit, em deixa enviar records a la família?
Periodista: No faltava més, clar que si.
Militar: Són de Misouri, allí ara es moren de fred. “Ja saps mare, abriga't bé!”
Periodista: Moltes gràcies per les seues paraules.
Militar: Gràcies a voste, senyoreta.
I que Déu la beneïsca.
Periodista: Bona sort!
<<ORGULL(2)>>
(Deu del matí, Bagdad, capital d'Iraq. Centre de la ciutat, en la Torre Alta, nombre 24, corredor 6, porta 8. Erik Ponz, militar professional d'elit, al costat de la periodista Anne Jokeï, preparat per a començar les preguntes, per a la revista Koïuy.)
Anne: -Bon dia, Erik, fes-nos un breu resum de qui eres i de quina és la teua missió ací.
Erik:-Bon dia, mire jo sóc un soldat d’elit, un professional. No tinc ideologia, obeïsc ordres. Estic al servei del meu país i del seu president, el comandament en cap. No pense més enllà d’això. No ho qüestionaré i recriminaré els qui ho facen. Tenim un mandat del nostre congrés: lluitem per la democràcia. I li puc ben assegurar que ho seguirem fent.
Anne: -Quant temps esteu ja ací? Vos quedàreu molt més?
Erik: -Estarem el temps que faça falta en aquest país. Fa molt de temps que lluitem en aquesta guerra. Molts anys.
Anne: -On heu estat també de lluita? Hi han hagut guerres més dures que esta?
Erik: - Ho hem fet a l’Afganistan, Bòsnia, Somàlia, i a la primera del Golf. Però allò no va ser res comparat amb ara i ací. Aquesta guerra s’ha fet llarga i cruel. Massa. Han mort molts dels nostres homes. Per a molts era la primera guerra. (Posant-se les mans al cap,amb veu trista.) Mare de Déu, si encara jugaven a videojocs! Els hem repatriat dins d’una caixa de fusta. És dur,sap?, molt dur. Per això no hi ha hagut imatges. Les famílies patirien més i no en tenim cap dret.
Anne: - (Sorpresa davant de la contestació d'abans). I tot el que esteu fent vos val la pena? I les morts?
Erik: -Que si val la pena el sacrifici? Nosaltres estem ací per a protegir el nostre país, el nostre estil de vida, el nostre Déu. I ja sé que ací hi ha un altre Déu. No és el meu però el respecte. Ja li he dit que sóc un professional. Els nostres companys han mort fent el que ells volien, lluitar per a protegir el nostre país.
Anne: -I la victòria quan arribe, no creu que serà pitjor del que està passant ara? Com serà? No heu pensat en ella?
Erik: -Però té raó, no acabem d’entendre com serà la victòria. Ni si n’hi haurà.
Anne: -I els altres soldats? Com porten la guerra?
Erik: -Els meus soldats són soldats d’elit com jo, però no li ho negaré: cada dia estan més apagats, esperant l’hora de marxar. No ho puc tolerar. Aquests homes estan preparats per a tot. Hem de mantenir la moral ben alta (sospirant). Potser són aquelles morts que de vegades provoquem sense voler-ho, aquelles morts necessàries, les que ens fan tant de mal, les que ens emboiren a preguntes.
Anne: - I no vos pregunteu mai el perquè de la guerra, i per què vosaltres?
Erik: -Però ací les preguntes estan prohibides. No hi tenen lloc. Tenim disciplina nosaltres. Ja se sap. Els nostres homes han estat entrenats a l’acadèmia més exigent en les condicions més extremes. Sap que en només dos mesos poden arribar a perdre quinze quilos?
Anne: - I vos considereu prou bons per a aconseguir la victòria?
Erik: -Som les Forces Especials, el bo i millor de l’exèrcit, l’orgull d’Amèrica. Lluitem a l’avantguarda. Som els primers a arribar i els últims a marxar. Ho diu el nostre lema.(Assenyalant part de la seua camisa) Ho veu? “Anar els primers”
Anne: -Conta’ns una de les experiències.
Erik: -L’altre dia vam fer una operació especial en què vam capturar vint-i-set terroristes. Vam fer una incursió ala zona de Ramadi i vam atacar les posicions des d’on disparaven als nostres homes.
Anne: - I com va ser?
Erik: - N’havien mort uns quants. Els molts cabrons estaven atrinxerats entre les cases d’un petit poble. Utilitzaven els habitants com a escuts.
Anne: -I que vau fer amb els habitants d’allí?
Erik: -No vam tenir més remei. Vam atacar el lloc. El vam arrassar. Vam haver d’utilitzar artilleria pesant perquè els malparits estaven ben amagats als soterranis. Havien construït una fortalesa allà baix. Tenien túnels, llançamíssils camuflats, armes curtes i càmeres blindades on fabricaven explosius. Van tardar dos dies a sortir dels seus forats. Els vam haver d’esclafar.
Anne: -I como vau atacar?
Erik: -La nostra aviació va atacar de nit i nosaltres de dia. Primer ho vam fer amb llançacoets autoguiats i després amb la cavalleria. Com en els vells temps però ara amb Hummers, Land Rovers i motos de gran cilindrada. Allò sí que era digne de filmar. Va ser tot un espectacle. Vam fer miques aquell poble. Una carnisseria.
Anne: - I com els vau capturar? (Mentres anava escrivint a la seua xicoteta llibreta)
Erik: - Però al final van sortir dels caus. Els vam capturar vius. Vint-i-set terroristes. Tot un èxit. Els vam entregar a Intel•ligència Militar
Anne: - I ara? Ells què? (Ficant-se la ma al cap)
Erik: -.Què on deuen ser ara? Això ja no és assumpte meu. Potser a Guantánamo o en algun altre centre especial de detenció on els trauen informació. Tant de bo ho facen. Ens fa molta falta. Llàstima de la gent que viu ací.
Anne: - I l’altra gent del poble?
Erik: - (apurat) Han tingut mala sort de nàixer en un país ple de terroristes. Què hi farem? Ningú no pot escollir el lloc de naixement,no? En fi, deixem la política per als politics. Sóc un soldat d’elit ja li he dit que no tinc ideologia.
Anne: - Bé, Erik, moltes gràcies per l’entrevista. Espere que a partir d’ara vaja tot millor en la mesura que siga possible.
Erik: -Per cert, em deixa enviar records a la família? (Anne fa un moviment de cap) Són de Flat River, Missouri. Allí segur que ara es moren de fred. Així que ja saps mare, abriga’t bé aquest hivern! (rient). Gràcies a vostè, senyoreta. I que Déu la beneïsca.
(Acabada l'entrevista, Anne i Erik, es van acomiadar, i se’n van anar, Anne al seu despatx, a redactar l'entrevista i publicar-la; Erik, va eixir d'aquella habitació, va seguir el corredor cap a les escales, davall els pisos, i una vegada en el carrer se’n va anar.)
<<TERROR>>
ESCENA I
(Està tot molt fosc. Pareix que no hi ha ninguna persona, a soles unes quantes cases destruïdes parcialment per les bombes i tiroteigs, un cotxe cremat i un camió verd militar. S’escolten dispars, molts dispars. Açò és la guerra. De sobte s’acosten dos persones corrent, són dos soldats americans. Intenten amagar-se. Porten dos metralladores, roba militar i un casc.)
XAVI: Quan escoltes un soroll amaga’t. A soles estem tu i jo en aquest poblat. Segueix-me.
(Es veu els dos soldats corrent cap a l’altra vorera. S’acosta un helicòpter.)
XAVI: Amaga’t ràpid.
(Els dos soldats s’amaguen en una casa.)
PAU: El perill ja ha passat. (Aguaita el cap per la finestra.) Tu saps a on hem d’anar?
XAVI: Veus l’última casa del poblat? (L’assenyala.)
PAU: Eixa que és groc banana?
XAVI: Eixa. (Assenteix.) Si ella no està en aquella casa, haurem de buscar per les altres. Esperem que estiga allí.
(Els dos soldats eixen de la casa mentre s’escolta una fort soroll, però ells dos segueixen com si res haguera passat.)
ESCENA II
(Estem en una habitació blanca sense finestres. En el centre hi ha una dona cridant auxili. Al seu costat hi ha un xiquet d’uns 4 ó 5 anys. Els dos porten la roba molt bruta, trencada i a la mare li ix sang.)
DONA (Cridant.): Auxili, auxili!! Per favor, ajudeu-nos.
(Ningú respon, passa unes quantes hores més cridant, i després es dorm. El plorar del seu xiquet la desperta.)
ESCENA III
(Els dos soldats continuen corrent. S’amaguen sota els matolls. És de nit.)
XAVI: El nostre destí està decidit. Hem d’arribar prompte. Veus aquelles esteles?
PAU : És clar.
XAVI: És a on hem d’anar quan la salven, al nostre campament. Açò és un comiat.
PAU: Un COMIAT??
XAVI: Ja hem passat molts moments junts i ha arribat el moment d’acomiadar-nos, per si de cas. Jo aniré per allí i tu per ahí. (Assenyala dos carrers.) Si la rescates no et preocupes per mi i ves-te’n d’aquest infern ple de dispars. Ens encontrarem en el campament base. (Li salta una llàgrima. Ràpidament se la neteja amb la mànega de la jaqueta.)
PAU: De segur que arribem bé al campament. No et preocupes per mi. La prioritat és salvar-les. Adéu...
XAVI: Adéu.
(Els soldats desapareixen. El silenci és interromput per les bales que xiulen. Ha sigut un comiat breu i emotiu, i els dos és van pensant en els temps en que estaven als Estats Units. Xavi comença a córrer com mai ho havia fet. Està cansat, però encara els queden forces per a salvar-se. L’enemic l’ha vist i ell continua corrent. Els dispars paren, i el soldat es cau al terra amb la ma al cor, és l’últim moment de la seua vida. Uns minuts després s’acosta l’altre soldat.)
PAU (Cridant i plorant): Xavii, Xavii, Xavi! Contesta’m. (El silenci es fa més poderós.) Xavi! Respon-me per favor, no hem deixes...
(Esclata una bomba molt prop d’ells.)
ESCENA IV
(Pau encén la televisió. Després arriba la seua dona i el seu fill. Tots junts seuen al sofà mentre es mengen croissants. A les notícies “Fa 6 anys que va morir el soldat mentre rescatava una dóna i el seu fill a l’Afganistan...”).
XAVI (que ací s’anomenava el fill): Mare, eixa dona de la que parlen ets tu?
IRIS: Sí fill, sí. Aquell que va morir va anar amb el pare a rescatar-nos. L’enemic el va matar, però ell també és un heroi.
(D’aquesta manera acaba la història d’una família que va sobreviure a la guerra.)
<<SUBURBI>>
(L’Iman i la Nisrine a l’ascensor, imaginant-se guerrillers d’aigües salades batallant contra la flota imperial. Fins que acaben el trajecte i es troben amb les bústies trencades, la porta cremada i surt de l’edifici, i el paisatge de formigó els recorda que en lloc de bal•lenes al seu mar és ple d’antenes de teletransmissió.)
Iman: La veritat és que sempre que puge en ascensor, somnie despert amb les batalles navals.
Nisrine: Jo sempre he somniat que sóc la capitana d’un submarí de guerra.
Iman: Quina pena...que siguen somnis!
(L’Iman té una gran aptitud pel transformisme. Açò és incòmode per als seus amics, que prefereixen matar el temps en la compravenda de tota classe de substàncies estupefacients. Al suburbi on viuen, aquest és el futur que els espera. L’espera el mestre de l’escola on estudia, que el crida perquè ha perdut tot el matí al parc, no tenia ganes d’anar a classe.)
Amic 1: Vine amb nosaltres al parc a fumar-nos unes catximbes.
Iman: No puc, he quedat amb la Nisrine.
Tots: Uuuuuhhh!!! (riuen)
Amic 2: Aleeee! Que vaja bé! Campió!
(Iman i Nisrine a casa de l’Iman, dinant, és de nit.)
Iman: No m’ha agradat gens el que feres ahir amb el teu pare.
Nisrine: Sé que va estar malament, però sempre em fa el mateix, em deixa malament dient-me les coses roïnes de la meua professió. Diu que sóc una ramera.
Iman: Te raó! Sempre et dic que canvies de treball, però sempre tens la mateixa solució... Estic fart! (dóna un colp enrabiat i se’n va.)
(Al dia següent, a l’ascensor.)
Iman: Perdó pel numeret d’ahir, però és que sempre tenim el mateix problema.
Nisrine: No passa res, tens raó, perdona’m. (s’abracen i es besen.)
(A casa, fan l’amor d’una manera subtil.)
Nisrine: Amor meu, no puc viure sense tu.
Iman: M’ha agradat molt quan em beses el coll. I ho fas molt bé, i lent, m’agrada molt. Repetim?
(Sona el mòbil.)
Iman: Sí? De veres? Vaig de seguida!
Nisrine: Qué ha passat? On vas?
Iman: Han matat el Raixid... El meu millor amic... L’han tirat dos trets al cap... Hòstia puta! (dóna un colp fortíssim a la paret en el puny tancat, ix corrent.)
(Al parc.)
Omar: Iman, ací!
Iman: Com ha sigut? Qui ho ha fet? Qui?!
Omar: Ha sigut el Hassan, de l’altre districte.
(L’Iman marxa, ningú no sap on va.)
(Apareix l’Iman a casa del Youssef, un amic seu que entén d’armes.)
Iman: Pots donar-me la millor “pipa” que tingues?
Youssef: És molt cara, però és la millor.
Iman: (Deixa una motxilla en dos mil euros damunt la taula.) Amb això tindré suficient?
Youssef: Amb això et puc donar l’arma i cinc carregadors del 20 en bales de 6mm.
Iman: Moltes gràcies, sabia que podia confiar amb tu! (abraçant-se) Si no torne, dóna-li records a la Nisrine i el pèsam... D’acord?
Youssef: Sí... Que Déu et protegisca!
Iman: Que Déu escolte les teues paraules!
(L’Iman crida tots els seus perquè es preparen per a la matança que hi haurà a la nit.)
Iman: Prepareu totes les armes que tingueu a mà, aquesta serà una nit inoblidable! Es cagaran!
(Ha arribat la nit i amb ella els xicots de l’Iman.)
Iman: Esteu preparats?
Tots: Sí!
Iman: Doncs comença l’espectacle!
(Comença el tiroteig als carrers del suburbi, venjant la vida del seu amic Raixid, el qual hauria fet el mateix per qualsevol dels altres.)
(Acaben tots morts, a causa de les ferides de bala, però l’Iman sobreviu, gràcies a Deu.)
(La Nisrine espera, arriba una amiga seua i li comunica que l’Iman està bé, que no es preocupe.)
Suleima: Ja ha acabat tot, ja està, ja be.
Nisrine: (Plorant.) Gracies, estic més tranquil•la.
(Apareix l’Iman per la porta, abraça a la Nisrine en força, toma a la Nisrine per la mà i la porta on està la finestra, trauen el cap i observen, aquesta vegada veuen el mar i les antenes són ara, bal•lenes de veritat.)
<<CALFRED>>
(Nkrumah, Sofía i Pep acaben d’arribar a l’auditori de València per a escoltar un concert de l’orquesta de Madrid)
Nkrumah: (Il·lusionada) Ja estem ací, que ganes tenia de veure aquesta orquesta.
Sofia: Ja ho veus, és un concert molt important per a mi.
Pep: No un emocioneu tan, no és la filarmónica de Viena.
Sofia: Bé, bé , peró senteuvos que ja comença.
(Seuen, la banda comença a tocar mentre Nkrumah i Sofia escolten molt atentament, però a Pep no li agrada gens el concert)
Nkrumah: Escolteu els riffs que formen buvles carregats de força juntament amb els teclats que repeteixen acords am aquell so hipnòtic?
Pep: La música t’agrada excessivament.
Nkrumah: Ja, però és impressionant com aquest recinte era una nau antiga i abandonada i ara ha sigut reconvertida en un autèntic teatre.
Pep: Em fa el mateix, no m’agrada aquest fem de música.
Nkrumah: Fem? Aquesta música em fa anar a un mon completament diferente, em dóna alegría, em fa sentir viva.
Sofia: Pareu ja de barallar.
Pep: El que digueu.
(Escolten tots el concert fins que s’acaba)
Nkrumah: (Ja fora del concert ) Algú m’acompanya a ma casa?
Sofia: Jo no, tinc feina.
Pep: Jo sí que t’acompanye
(Caminen junts fins a casa de Nkrumah)
Nkrumah: Gràcies per acompañar-me
Pep: De res, tot siga pels amics.
(Nkrumah puja a sa casa i Pep se’n va a la seva)
<<TV>>
(Xavi es troba al sofà intentant acomodar-se. Davant està encesa la televisió)
- Ara sí que estic còmode!
(Es queda pensatiu mirant-se la panxa)
- Potser hauria de tornar al gimnàs. Demà ho faré.
(Trona a mirar-se la panxa)
- I si enlloc del gimnàs vaig a córrer? És millor y més barat, tot i que ara, amb el fred, no sé si aguantaré massa estona.
(Canvia el canal de la televisió i apareix una pel•lícula de vaquers)
- Com poden fer tantes pel•lícules al mateix temps? Me les hauria de gravar.
(Es queda indecís i torna a canviar de canal)
- Bah!, el canal dels esports! Fan hoquei sobre gel, quin esport més estrany...
(Es queda mirant l'hoquei sense ficar atenció)
- Aquest esport no m'interessa, a mí m'agrada l'NBA. Això sí que és espectacle!
(Prova a trobar altre canal d'esports, fan rugbi)
-Rugbi, m'agrada quan juga algún país com Irlanda, Gales o Escòcia. Quan els veig em batega la vena patriòtica.
(Passa tots els canal infantils, arriba als d'història)
- Fan un documental sobre la guerra d'raq. M'avorreix.
(Canvia de canal, pasa els canals de documentals i els de cuina)
(Fica el canal del cor)
- No ho dic a ningú, però de vegades passe una bona estona tafanejant això i allò altre dels famosos de torn. Avui no sé de qué estan parlant.
(Canvia. Arriba al canal del Gran Hermano, se'n recorda quan una amiga li va ensenyar un vídeo al YouTube on una concursant es va tirar un pet dins del jacuzzi, canvia de canal i arriba a la televisió tradicional, no fan res de bó, fan un documental sobre les anacondes a l'Amazones. Canvia)
-Mira, això sí que és graciòs! El canal valencià! Com Déu mana! Sort que no fan les notícies, perquè només d'escoltar-les em vénen ganes de vomitar.
(Passa els canals del logotip verd i del bland, arriba al del logotip roig)
- No puc evitar relacionar-lo amb aquell concurs d'aspirants a supermodels que fan els Dilluns a la nit. Un dia fins i tot les van fer posar-se en tanga i ballar com si foren strippers! I com els criden, i quines humiliacions, i quina poca vergonya!
(Fica el canal del logotip de volors i fan el programa de Patricia, on la Patricia tracta les desgràcies alienes com si foren bledes o espinacs)
- Mirem avui què hi fan... is la senyora Torcuata dient que ho ha deixat amb el seu marit i ella no sap que ell està en el platò i que faran que es reconcilien.
(Passa de canal i salta un concurs de càlculs mentals, arriba a un canal on el públic li fa preguntes al president del govern)
- Vaig a apagar l'aparell. Intentaré dormir. Potser així em passarà el mal de cap. Perquè si he d'esperar que la tele em salve...
(En uns segons es torna KO. Entra en un somni profund. El seu cos estransforma en milers de punts lumínics que se senten atrets per la pantalla, fins que..PLAS!)
GUERRA
Anaven tres amics a la discoteca i els reventaen els oïts perquè la músic estava molt alta , després se dirigeixen a la barra a demanar uns cubates . Després d´eixir de la terrassa comencaven a viatjar per motius de la gurra.
IGOR. Bona nit amics .
CUICLI: Bona nit
IGOR:On anem aquesta nit ?
CUICLI: Io aniria a una discoteca . Pero ia que esperar a Esmi.
ESMI: Que anem a fer aquesta nit.
CUILCI: Anem a una dicoteca.
IGOR: I després anem a un after.
CUICLI: Me pareix correct.
ESMI: Anem a la parada del autobus i agafem el bus , per anar a la discoteca.
IGOR: Pero a on esta la discoteca ?
CUICLI:On siga anem de festa.
ESMI: Esta en la gran via
CUICLI: Pero aixo esta cerca del after .
ESMI:NO , pero despres agafem el metre i anem que ens deixa cerca del after.
Una vez ia en la dicoteca van comprar les entrades i van entrar.
CUICLI: Esmi as vist aquesta discoteca te que tener un gran nivel.
IGOR:Per que ?
CUICLI:Per que aquest equip de musica val molt de diner.
ESMI: Ia u se perque estuvi mirando uns equips per al coche i estaven aquestos per a discoteca i costaven 12.000 euros.
IGOR: Ia es hora de anar al after que son les 8 del mati.
ESMI: Anem.
A igor el van agafar en el after perque ia tenia 18 anys, i se va anar a la guerra.
ESMI: Cuicli on esta Igor? , se a anat a la guerra perque ia tenia 18 anys .
CUICLI:JOOO!!!. Com el podem veure ?
ESMI:Per la TV.
CUICLI:Era el meu amic de batalles.
ESMI:com que es aixo
CUICLI: Cuan tigues un parell de anys mes ia u sabras.
ESMI:ON STABES?
CUICLI: Al sevell , fent coses meues.
Els vam treure els ulls. sang per sang. no volíen saber com va ser la meua guerra? Doncs ací la teniu. Maleïda siga.... Ací la teniu.
-Vaja ...-diu un dels amics mentre la altre aparta la vista de la cambrera