top of page

Opinions.

Opinió de Diana:

Històries del Paradís... quan escoltes el títol, probablement penses en aquells contes de prínceps i princeses, però t'equivoques. Mirant la imatge podem veure la portada representada de la foto de Sarajevo, que il•lustra el significat del llibre : uns xiquets juguen al seu paradís envoltat de runes.

  A primera vista, el llibre no em va atreure molt perquè la imatge no coincidia amb el títol, i jo no estava molt ansiosa. Encara que jo estava un poc encuriosida perquè no sabia què esperar d'aquest llibre. Després de només dos dies per llegir, em vaig quedar sorpresa amb la tècnica d'escriure, una sèrie d'històries tan interessants i emocionants. Jo he gaudit most aquest llibre i sobretot em va impactar, perquè explica tota una sèrie de fets que, potser succeeixen a la realitat, però per les raons que siguin no són exposades al públic arreu del món.
El llibre està format per 22 narracions breus que ofereixen un retrat realista que ens envolta una certa càrrega surrealista. Amb un ritme àgil i un llenguatge directe, fet de frases curtes i directs. Les petites històries narrades pretenen ser una crítica de les societats occidentales i un reflex dels sentiments i sensacions: terror, silenci, avorriment, fam, esperança, il•lusió, que tenen les milers de realitats oblidades del nostre món.
Aquest llibre no és ua única història, sinó que en són diverses. Una d'elles és la tràgica història que pateix un jove finlandès que s'amaga companys de classe per un altre alumne: '' La professora plora mentre m'agafa, m'estreny contra el pit i em posa la mà entre els cabells curts.'' Un altre exemple n'és que un soldat nord-americà d'elit explica sense por ni pudor a les càmeres com arrasar un poblat iraquià per atrapar un grup de presunptes terroristes.
L'última que se'ns narra a aquest llibre són dos joves africans que pugen a bord d'una barcassa per l'ócea que els ha de conduir al paradís. L'última part em va agradar més que totes, perquè em va fer estar a la seua pell i vivint amb ells un part de la història. Em va agradar més l'última meitat del llibre i, per això, la nota és un 8.

Opinió de Carla:



Quan vaig agafar el llibre per primera vegada, el dijous, em feia ganes de llegir-lo, tenia bona pinta. Com quan passes per una pastisseria i veus una mona de Pasqua i et dius a tu mateix, esta mona ha d'estar boníssima. Doncs jo vaig pensar el mateix d'aquest llibre, vaig estar mirant la portada i també la contraportada. I creia que podia arribar a agradar-me. El títol era suggeridor, “Històries del paradís”, amb el títol la veritat és que jo mai em puc imaginar molt bé el contingut d'un llibre, però, més o menys, creia que aniria a tractar d'històries amb final feliç, com les que m'agraden a mi.

He llegit llibres d'aquesta editorial i crec que ningú m'ha disgustat mai.
L'escriptor Xavi Sarrià, mai l'havia escoltat abans, m'havien dit que era el cantant d'Obrint Pas. Però per a ser sincera, tan sols hauré escoltat una o dues cançons seues.
A la contraportada tenim resums, breus resums d'històries diferents i que, segons ens diu a la part més baixa, ens farà reflexionar sobre el món que vivim. A mi m'agraden els llibres o històries que tracten de fer un efecte sobre el lector, vull dir, fer-lo pensar i recapacitar.
Doncs crec que començaré a llegir-me'l, perquè si no ho faig  ma mare agafarà un enuig que no li'l trauré ni en una setmana sencera. I a banda d'això, ja va sent hora de començar-lo, perquè se m'està fent tard i no vull fer-ho ràpid i corrent.
Aleshores, hui divendres 5 d'abril començe a llegir el llibre “Històries del paradís” de Xavi Sarrià.



Me l'he acabat hui dilluns 8 d'abril. Crec que he estat massa temps llegint-me'l, perquè jo llig ràpid i m'agrada llegir, però aquestes Pasqües he estat amb Luis i la veritat és que he fet molt poca feina de l'escola, però com que l'objectiu era llegir-se el llibre i fer el treball aquest, estic complint amb la teua assignatura.
M'he decebut, pensava que el llibre seria més entretingut, no m'he enganxat com ho faig la major part de les vegades. La veritat és que prefereisc abans el llibre de “La gramàtica de l'amor”. També és veritat que a mi m'agraden els llibres d'amor, però no li faig fàstics a la resta, si són bons, clar.
L'he trobat estrany, les petites històries no em donaven temps a ficar-me en el lloc del personatge, no em situava bé. A mi m'agrada imaginar-me que sóc el personatge i que estic en el seu lloc, així la lectura se'm fa més amena, però el problema que li he trobat a aquest llibre és eixe, que no m'adonava amb quin personatge estava cada vegada, a banda que els noms tenien el seu. Quins noms em posava, Déu meu! Està clar que parlava de persones d'altres països, però no passa res.
A banda de tot açò, no ha estat tan mal el llibre. És clar que escriure un llibre no és tasca fàcil i mai pots agradar-li a tot el món. Però llevant les coses que he dit abans, el llibre té els seus moments d'emoció. Com la història de Guerra, on Igor li explica al seus antics amics com ho va passar a la guerra.



“L'angoixa se'ns menjava i el cap de secció ens va ordenar anar a la cerca de l'avançada i complir la nostra missió. Vam partir com ells de matinada. Vam caminar durant tot el dia entre els matolls vigilant de no despertar l'alerta de l'enemic. A la nit, també els vam buscar sense sort. [...] Vam fondre les municions. Els vam tallar els caps. Els vam esquarterar. Els vam treure els ulls. Sang per sang. No volíeu saber com va ser la meua guerra? Doncs ací la teniu. Maleïda siga...” (pàg. 45-46)



També em va agradar molt la història que ens conta l'Olvido. Em va transmetre un sentiment de superació i la veritat és que em vaig emocionar un poquet. Sobretot en aquest moment:



“Agafa pel braç l'Olvido i li besa el front sobre els ulls enrogits. Ella contesta que és una burra i que no entén per què s'ha emocionat tant. És mentida. Ho sap perfectament. I no han sigut les abraçades, sinó adonar-se de fins a quin punt s'estima aquells xiquets. I la seua gent. [...] Ella es repassarà les arracades abans de gitar-se. I a la filla li diran Esperança.” (pàg. 52)



Una cosa que també m'ha agradat són les frases que ha posat abans de cada història, la veritat és que eixos petits detalls, m'agraden.



“El món es divideix en dues categories: els qui tenen l'arma carregada i els qui caven. Tu caves.
El bo, el lleig i el dolent” (pàg. 103)


D'altra banda, tenim les coses que no m'han agradat massa. Per exemple la història de la formiga amb aquell nom tan estrany. La història se'm va fer llarguíssima, a banda que tenia el seu ensenyament i tot això, no em va agradar això dels noms del lloc del Gran Niu, eren difícils. I al principi jo pensava que la formiga protagonista era un xic i després va i era una xica, o això he entés jo.
Aleshores, jo llevaria del llibre eixa història.
Canviaria un poquet la dificultat del llibre, ja que m'ha paregut un poquet difícil, he estat tota l'estona amb el traductor al mòbil, i això no m'agrada, perquè després no agafe bé la història.



Com a valoració final, podria dir que no ha estat tan mal llegir-me aquest llibre, perquè com he dit abans, he hagut de buscar moltes paraules i, amb això, crec que he aprés unes quantes més. Això són punts a favor. El llibre està bé, tracta temes reals, que molta gent pateix dia a dia i que molts de nosaltres no ens adonem. Aleshores, el recomane a qualsevol persona. Això sí, sempre amb el traductor a la mà, per si de cas.

Per acabar, a aquest llibre li pose un 7.





Opinió de Sergio:



Aquest llibre, inclús sent el primer llibre de contes que em llig, m’ ha agradat molt.

“Històries del Paradís” ha sigut un llibre molt fàcil de llegir. Encara que hi havia algunes paraules que no he entès, però tenia el diccionari al costat meu per a aclarir els dubtes.



La durada de la lectura ha sigut molt ràpida. Amb este llibre no m'ha passat el mateix que amb els altres, ja que quan me'ls compre em llig mig llibre i després poden passar mesos sense llegir cap pàgina. La raó de llegir-me el llibre tan ràpid va ser que ma mare no parava d'insistir que em llegira el llibre perquè no fóra aclaparat al final de les vacances, que és el que em passa sempre.



Abans de llegir-me el llibre, pensava que seria una sèrie de contes en què es descrivien els sentiments escrits en la pàgina anterior al començament del conte. Pensava que tots tindrien alguna cosa pareguda amb l’ història i que tots els contes tindrien un personatge comú.



En finalitzar el llibre, pensava el mateix que al principi, que el llibre era una sèrie de contes en què hi havia un sentiment que representava el tema del conte (por, avorriment, esperança ...) . El que més m'ha sorprès és que la majoria d’ històries no tenien res a veure amb una altra, encara que en algunes fan l'ullet a altres històries.



El moment que més m'ha agradat del llibre és en el conte d’ Esperança. Perquè en este conte es descriu una situació que viuen milers de dones en el món, que és el maltractament per part del seu marit. La raó per la més m'ha agradat és que Olvido va tindre la valentia per a dir-li

que no al seu marit. Este conte m'ha marcat al llarg del llibre i esperava trobar-me alguna història semblant, però no hi ha hagut.



Hi ha alguns contes que li canviaria el final. És el cas del conte Oblit, en el qual un jove li explica a sa mare la seua experiència en la barca camí d'una nova vida. El que canviaria d'este conte és que el seu germà no mori i que sobrevisqui. I que a l'arribar a terra ferma troben un treball els dos.



Altre final que canviaria seria el del conte de Guerra. En el que dos amics es retroben amb un amic que portava molt de temps desaparegut. Quan compta perquè està desaparegut m'haguera agradat que explicara una altra cosa diferent de la guerra. Si no s'haguera canviat això de la guerra, canviaria el final de la guerra, perquè és molt dramàtic que el propi soldat mate un company seu.



El llibre el recomanaria perquè és fàcil de llegir perquè és molt amè i entretingut. Encara que m'ha agradat, este llibre no m'ha despertat gran interès per Xavi Sarrià. A este llibre li pose un sis, perquè gran part dels contes no els he entès per ser tan curts.

Opinió de Carmen:



El títol del llibre es diu "Històries del Paradís", en la portada hi ha una foto de tres nois jugant al bàsquet i de fons dues edificis vells. Aquest llibre és un conjunt de contes en els quals cadascun va sobre una cosa diferent i els títols de cada conte són gairebé tots adjectius. L'autor és Xavi Sarrià, que a part d'escriure aquest llibre és el cantant i guitarrista del grup de rock "Obrint Pas", un grup de València amb molt èxit en el qual destaca instruments com la dolçaina i les seues cançons parlen de la solidaritat entre els pobles, de la denúncia social i de la defensa de la identitat cultural i lingüística del català, però sobretot destaquen els temes antifeixistes i antiracistes, i actualment aquest grup està separat. Jo crec que va a tractar d'un grup de joves que van parlar en cada conte com arribar al paradís de diferents maneres i crec que va a estar entretingut i divertit.



Com havien vint-i-dos capítols, m'he llegit cada matí o cada nit tres o quatre capítols i m'he acabat el llibre en una setmana, amb la finalitat de que em sobre temps i poder fer el treball bé.



Aquest llibre m'ha defraudat en el sentit que no era com m'ho esperava, però d'altra banda no m'ha defraudat perquè no ha estat gens malament i m'ha sorprès molt. Jo em pensava que seria cada conte d'un grup de joves que parlen com arribar al paradís de maneres diferents i no tenia gens que veure, són contes que van del seu títol, per exemple, el conte de "Por", és una escena en la qual un noi està dins d'un armari d'una aula d'un institut i sent crits, sent por perquè ha vist el cos d'una senyora morta al sòl. Surt de l'armari, i molt nerviós va a una altra aula i sent els crits més prop d'ell. Està segur que hi ha una altra persona en l'institut, mira la finestra i observa que hi ha cotxes de policies i de sobte entra algú a l'aula però poc temps després la policia ho busca i la persona que havia entrat surt corrent, ell es queda sol a l'aula i apareix una professora amb un policia i li salven.



Per a mí, el moment més destacat del llibre ha sigut en el conte de "Llàgrimes", perquè m'ha agradat com està narrat i l'argument que té, sobretot el moment en el qual, la mare li diu al seu fill que mire l'estel i que pense que el Selim també l'està mirant i surt Selim escoltant la ràdio que unes muntanyes han sigut atacades pels avions de combat de la Força Aèria de Turquia, i mentre, aquest plora, (pàg 56).



D'aquest llibre jo solo canviaria l'estructura, o siga, que jo ajuntaria tots els contes i els donaria sentit per formar solament un, perquè així pense que seria més fàcil llegir-ho i més entretingut.



Puntuació: un 8,5.



Opinió de Jorge:

 

 

 

 

 

Aquest llibre me l’he anant llegint alguns dies pel matí i altres després de menjar, quan estava relaxat mentre estava al meu pati. El que a mi em suggeria el llibre abans de llegir-me’l   era un llibre que t’anava a contar diverses vides, diferents situacions de persones de tot el món. També un llibre fàcil de llegir i d’entendre i que podia ser entretingut.



Després de haver llegit el llibre sí que n`he adonat que en quant a la temàtica si ha sigut com jo pensava, però algunes històries m’han costat més d’entendre-les del que em pensava i el que ha fet que em costara  més de llegir-me’l, que se’m  feren una mica pesades algunes històries.

Totes les històries no m’han agradat, algunes no les he arribat a entendre molt bé, però sí que han hagut unes altres que m’han agradat i també el missatge que transmeten. Per a mi el moment més destacat de l’obra ha sigut en la història del soldat d’elit americà , hi ha hagut un moment que m’ha impactat molt, quan explica com va arrasar sense pietat un poble iraquià per capturar uns terroristes, encara que per fer-ho va haver que assassinar tanta gent innocent:

“ Utilitzaren els habitants com a escuts. No vam tenir més remi. Vam atacar el lloc. El vam arrasar. Vam haver d’ utilitzar artilleria pesada perquè els mal parits estaven ben amagats als soterranis (...). Vam fer miques aquell poble. Una carnisseria. Però al final van sortir dels caus.” (p. 106).

Jo canviaria algunes històries com la d’Ambició o Desfici, no nomes la temàtica de la història, sinó també com ho explica, com fa arribar el missatge d’eixa història i perquè a vegades em resulta difícil entendre-la i se’m fa massa pesada.

La meua nota es un 7.

Opinió de Mara:

 

El llibre Històries del paradís de Xavi Sarrià, el vaig començar a llegir al dia següent que me’l vaig comprar, va ser el dia dos d’abril. Em va durar de llegir dos dies a la nit, abans d’anar-me’n a dormir. La impressió prelectura del llibre va ser que m’agradaria i que seria fàcil de llegir, ja que tracten diverses històries, sobre diferents temes que en cada u aprendries alguna cosa. Quan vaig acabar de llegir el llibre la meua impressió va ser que algues històries em van agradar més que altres, per exemple la d’Esperança, va ser la que més m’agrada, el llibre se’m va fer un poc pesat, ja que hi ha moltes histories que no m’agraden com acaben o la forma en què estan escrites, en la forma d’expressió d’alguns personatges, no obstant sí que m’han agradat algunes històries que en llegir-les, t‘ensenyen alguns valors i com els has d’enfrontar, com els  has de conservar o com els has d’enfrontar segons siguen, o com et serveixen en cada moment.

El moment del llibre que més em va impactar va ser en la història anomenada Guerra, en la part en què Igor parla als seus amics la seua vivència en la guerra de Zagreb, en ser ell més major que els seus amics, havia d’anar a la guerra a lluitar. Quan sense voler, ja que pensaven que eren soldats de l’altre bàndol, disparen contra els cadàvers d’uns soldats del seu mateix bàndol que eren amics seus.

“-Mireu, us relataré una sola experiència amb la qual entendeu què es pot arribar a  sentir al front. Durant una temporada vam estar vigilant l’enemic a Jajce, a la Bòsnia Central. Vigilàvem nit i dia les posicions dels serbis que hi havia just a l’altra banda de la muntanya mentre matàvem el temps jugant a cartes.(...). L’endemà vam atacar salvatgement les posicions dels serbis. No vam fer presoners. Vam fondre les municions. Els vam tallar els caps. Els vam esquarterar. Els vam treure els ulls. Sang per sang. No volíeu saber com va ser la meua guerra? Doncs ací la teniu. Maleïda siga... Ací la teniu.”(pàg. 44,45,46).


El que canviaria jo del llibre són alguns finals de les històries perquè per a mi han quedat incompletes, per exemple l’anomenada TV jo havia inclòs quan ell es despertarà que haguera fet i com s’haguera sentit.


Nota: 7’5

Opinió de Maria Mauro:



Vaig llegir aquest llibre fa quasi un any. Va arribar a les meues mans com a part d’un premi que em donaren després de guanyar un concurs literari. El vaig començar a llegir dos dies després, un diumenge per la vesprada, quan no tenia res a fer. Aquella mateixa vesprada me’l vaig terminar. No em va costar molt, perquè és un llibre que no es fa pesat pel fet d’estar dividit en contes curts.



Com feia massa temps d’això, me l’he tornat a llegir una altra vegada per recordar tot el que passava. El dissabte trenta pel matí, quan estava cuidant el meu germà, el vaig començar de nou. Em va costar més de llegir perquè al mateix temps vigilava el meu germà.


La primera vegada que el vaig agafar, abans de llegir, vaig pensar que es tractava d’un recull de contes situats al mateix lloc, una mena de ciutat que simbolitzava el paradís, un lloc meravellós on tot podia passar.


Després vaig vore el resum de la contraportada i em vaig adonar que el llibre era lleugerament distint al que jo havia imaginat en un principi, que eren contes independents entre si que tractaven temes completament diferents. Crec que la foto de la portada, d’un ambient urbà, va ajudar a que jo em formara la meua opinió de la ciutat-paradís. M’esperava un llibre ple d’optimisme i d’històries amb final feliç.


Després de llegir-lo, òbviament, la meua opinió va canviar. Pense que els relats escrits en aquest llibre són reals, molt. La majoria de les vegades cruelment reals. No em va deixar una bona sensació en acabar de llegir, aquest no és un llibre que et done pau o calma, tot el contrari. Ara bé, comprenc que no totes les històries poden tindre final feliç, o contar coses boniques. És necessari conèixer el dolor a més de l’alegria. És com si l’autor volguera mostrar una cara més obscura de la vida, una que solem ignorar o fingir que no existeix. Encara que no m’haja agradat del tot, he de reconèixer que moltes vegades hem d’obrir els ulls i mirar més enllà de la nostra plàcida i acomodada  realitat.


El moment que més em va impactar va ser en el relat d’ ”Equilibri” , quan te n’adones que el que realment volia aconseguir la trapezista era acabar amb el seu marit. Quan comences a llegir el conte, creus que el que vol és superar-se a sí mateixa, fer alguna cabriola o algun mortal especialment difícil. A soles quan lliges el final veus de sobte la relació entre els seus pensaments, les seues arriscades accions al trapezi... i el que es disposava a fer. La seua valentia allà dalt és un espill del coratge del que s’arma per matar el marit. És un història amb molta força i molt impactant, i no saps què pensar quan acabes de llegir-la.



“ L’endemà la televisió estatal difon les imatges del marit. [...] El mànec d’un ganivet de cuina li sobreïx a l’altura del coll. [...] la trapezista somriu amb els llavis inflats mentre mira de reüll la filla de tres anys [...] «Per fi m’he atrevit», pensa. «Per fi ho he aconseguit».


Hi ha moltes coses que canviaria, perquè alguns relats no acaben massa bé. Per exemple, no em va agradar gens el final d’ “Avorriment”, quan la mare del Bud el mata i se suïcida després. És un final massa tràgic. M’haguera estimat més, per exemple, que el Bud haguera aconseguit cridar al número d’emergència i algú haguera arribat a temps per reduir la mar. O que el Bud haguera tingut temps d’amagar-se o escapar. Pense que el desenllaç original no deixa lloc a l’esperança.


La meua puntuació és un 6,75.

Opinió de Alex:



La   meua opinió del llibre es que no es molt difícil  de comprendre i a les hores es fa mes curt . I en dos dies el post llegir . Aquest llibre me a paregut molt divertit i a les hores se ho recomani  a totes les persones , per en especial a els companys i a els amics.

També se ho recomani a alumnes mes grans que nosaltres.


la meua puntuació per aquest llibre es un 6 per que no es difícil de comprendre i ràpid de llegir.

 

 

Opinió de Teresa:



A primera vista el llibre m’ha paregut curt de llegir. Potser, mirant el títols del contes, pareix que del que parla el llibre siga d’eixos sentiments: por, suburbi, avorriment... El llibre farà que et fiques en la situació del protagonista i sentes el que ell sent.

Després de llegirme el llibre m’he adonat que no he fallat molt amb la meua intuïció, el llibre explica a través de contes, sentiments i estats d’ànim. En ocasions fa que et fiques en la pell del protagonista.

Com suposava, el llibre ha sigut curt i fàcil de llegir, com està dividit en contes, pots llegir-te quatre o cinc contes per dia i no es fa molt pesat. Jo me l’he llegit en tres dies, abans de començar la setmana de Pasqües i, així, emportar-ho de damunt.

Un del moments que més m’han agradat ha sigut com el protagonista del primer conte parla del que sent i com ho sent i com parla en les ocasions de més tensió.


"He de ser fort. He d’eixir d’ací. Ho faig. Avance agenollat entre les cadires i les taules. Intente no fer soroll. Respire fort i ràpid. Ja estic a la porta. Ho he aconseguit. I ara, lòbric? No, no ho sé..."
Altres moments han sigut la claredat i la duresa amb què ha explicat situacions al llibre.


Conte de Suburbi:
"Li colpeja l’abdomen i el pit. Ràpidament una dotzena de joves s’uneixen a la pallissa. L’agent encerta a traure l’arma reglamentària. Dispara dos trets a l’aire".


Conte de Guerra:
"Els caps estaven clavats a terra amb quatre pals. Ens miraven immòbils amb les boques desencaixades i els ulls penjant".


Conte d’Avorriment:
"La mare riu mentre l’encanona amb l’escopeta de caça". "La mare es rebenta la boca amb l’arma".


Una de les coses que no m’han agradat i que llevaria del llibre ha sigut el conte de Calfred, perquè no tenia signes de puntuació i no sabia com llegir-lo, a més, no m’he assabentat del conte.

En general, el llibre no m’ha impressionat, i hi ha hagut més contes que no m’han agradat que contes que m’han agradat.


Puntuació: 6

Opinió de Ayoub:



El llibre no és molt fàcil de llegir, però el vaig llegir en dos dies, perquè era molt interessant, varen ser quaranta pàgines el diumenge i totes les altres el dilluns. Aquest llibre, a primera vista, a mi, am va parèixer molt realista i dur, tant mentalment com sentimentalment. I, efectivament, el llibre ha sigut molt dur, molt realista, però també ha estat molt interessant, més del que jo esperava. Per a mi, la millor part del llibre, és en el primer conte, quan el xic diu: “No puc deixar de mirar aquella gran arma automàtica de l’agent que ha entrat amb ella. I com m’atrau. I com m’ompli de pau. Sí, demà mateix me’n compraré una. Una ben grossa. L’amagaré sota el llit. La portaré a l’escola. Em protegirà.” El llibre ha estat perfecte per a mi, aquest tipus de llibres són els pocs que m’agraden de veritat, realistes durs i, sobretot, sense ficció, ni res de mentides, ni paranoies, ni res d’això. El llibre està tan bé, que no li canviaria res. M’ha agradat molt el llibre, tant que, des del meu punt de vista, crec que es mereix un nou, ha estat meravellós.

Moltes gràcies.





Opinió de Fran:



Jo he dedicat a aquest llibre unes 3 o 4 hores, més o menys, en les meues estones lliures, a les nits i alguns matins. M’ha costat de llegar molt menys del que jo pensaba, ja que és un llibre curt i molt fácil de llegar. Vaig començar el dia 30 de nit i el dia 2 al mati el vaig acabar.

La meua opinio prelectura és que aquest llibre “Històries del Paradís” em dóna molt bones vibracions. Despés de llegar el títol i veure la imatge de la portada pensé que tractarà de persones que creuen estar al paradís, están en ell, o será tot el contrari. A primera vista em pareix que tardaré poc temps en llegir-lo. Espere que no em defraude i complisca les meues expectatives.
Després de llegir-lo, la meua opinió postlectura, és que no ha tingut molt a veure amb el que jo pensaba abans de llegir-lo. Són unes històries que conten uns sucesos que están relacionats amb sensacions, etc, i alguns están relacionats. Hi ha alguns contes que m’han agradat molt, però uns altres com Silenci no m’han agradat gens.
El momento del llibre que més m’ha cridat l’atenció és quan la mare retorna del bar i mata el seu fill i el seu marit amb léscopeta de caça i després se suicida:


“La tele continua emetent el late show, però la butaca verd oliva està buida. Crida la mare espantat, però ningú respon. S’ajup i recull el telèfon però quan vol alçar-se topa amb una ombra familiar. Es queda immòbil. La mare riu mentre l’encanona amb l’escopeta de caça. El Bud es rebrega i intenta protegir-se amb les mans. Quan cau, el seu cos tecleja zdfkhdskfhsldkjfhklsf a la pantalla. Mentre ho escriu, la mare es reventa la boca amb l’arma”(página 61)


Jo del llibre canviaria el final del conte d’Avorriment pèrquè no m’ha agradat que el xicot siga assasinat per la seua mare, pèro el que si eliminaría del llibre és la historia Silenci, que és molt avorrida, no ha tingut sentit i s’ha fet mol llarga.
La nota que li pose és un 6,7

Opinió de Maria Gordo:



El llibre que m'he llegit  es titula Històries del paraiso. Su autor és Xavi Sarrià. En un primer moment  quan he observat la portada i la contraportada m'ha donat una bona impressió. Aquest llibre esta compost per veinte- dues històries i cadascuna d'elles té per titulo un sentiment.

El llibre no ha sigut dificil de llegir , ho he llegit  en una vesprada , l’ùltima  vesprada de les vacances .
Després de llegir-ho m'ha anat donant una altra impressiò , una impressiò  mes negativa. No m'agradava o no entenia  moltes d'aquestes  històries.
Des del meu punt de vista el moment mes destacat del llibre ha sigut sens dubte la primera història , la de por.
És la que mes m'a impressionat ja que jo mateixa he sentit la por que és el sentiment que ss'intentava retransmetre .Per exemple he pogut sentir els trets " TA-TA-TA-TA".
En el meu opinió  si no fora per algunes d'aquestes històries com a por o llàgrimes el llibre hagués estat un fracàs , i aunque va ser curt de llegir no m'ha agradat molt.
PUNTUACIÒ: 4

Opinió de Carmen Canoves:



No he tardat molt a llegir-lo, m'ho vaig llegir en dos dies, ja que no es molt difícil de llegir, en un dia com a minim t'ho llegeixes.

La meua impressió de prelectura a sigut que aquest llibre a primera vista em semblava que m'anava a agradar, perquè sembla curt i també pense que serà fàcil de llegir. També pensava que m'anava a agradar perquè l'autor m'agrada molt, no he llegit res d'ell però com a músic m'agrada bastant, així que creia que m'anava a agradar.
Després d'haver-ho llegit la meua impressió de prelectura a canviat una mica, ja que no m'a agradat tant com pensava que m'anava a agradar, fàcil de llegir si que a estat, però havien coses que no les entenia molt be i a vegades no li trobava molt de sentit a algunes  coses.
M'ha fet gràcia el contingut de "Alliberament" quan parlava de la princesa Peach, el món del xampinyo i Bowser, que es refereixen als que manen en un lloc també. I també perquè el joc  aquest de Mario a mi m'agradava molt de xicoteta.



“El rei Koopa, conegut també com Bowser, s'ha apoderat del regne i ha provocat el caos i la destrucció al país ocupat. Només la princesa Peach, hereva de la dinastia dels vençuts, coneix un conjur capaç de revertir la situació”
(Pàg 77)



Un altre moment que m'a cridat l'atenció també ha estat en el conte de "il · lusió" quan el xic pensa que el no podrà aconseguir fer el que vulga sense l'ajuda dels altres, perqué diu que ell no pot ser capaç de fer aixo sense ajuda dels demes.



“Desmoralitzat, el jove constructor s'asseu de nou davant la mar i es queda pensatiu. Iquian creu que abandonarà la idea, un raig de sol l'enlluerna. Per un istant queda cec: I si...I si demanara ajuda als grans? Als que ho resolen tot?Al que tenen mitjans per a fer projectes de debó?

(Pàg 100)



El que canviaria d'aquest llibre seria una mica l'estructura ja que no m'ha agradat molt com està estructurat, perquè com són diferents coses, i diferents contes al ser curts costen una mica més d'entendre'ls. Jo el que faria seria que tingueren totes mes relació.
A aquest llibre li pose un 6'5.



Opinió de Marina:



Abans de començar a llegir el llibre, a l'observar la portada,la contraportada,al llegir la sinopsis i llegir el títol, veig que no és únicament una història, sinó diverses, i d'adolescents o de protagonistes jóvens, per la foto que ix a la portada de tres xics jugant al bàsquet en una pista i en una zona abandonada. Al llegir la part de darrere, crec que el llibre no serà només d'adolescents, sinó que també té com a protagonistes animals, i té pinta de ser històries de tot tipus,amor,tristesa,acció,ficció,aventures... I crec que per la impressió que em dóna ara, sí que em va a agradar.



La impressió de post lectura, ha sigut pitjor, perquè no és res comparat amb el que imaginava, no m'ha agradat molt, la veritat, però tampoc ha estat malament. No era com m'esperava, pensava que serien històries molt diferents unes amb altres i que no tindrien relació entre elles, però en algunes històries sí que han tingut relació. Encara que les històries, per a ser tan curtes com eren, han estat molt imaginatives, encara que algunes, no m'han agradat gens, i potser serà per com eren de curtes. Però moltes d'elles sí que m'han sorprès, encara que canviària algunes coses, que després diré. En quant als protagonistes, cada un a sigut diferent, fins a animals, com a mosques i formigues, i això ha estat bé, perquè no es repetien en cap història, encara que sí que s'anomenaven. El vocabulari, esta vegada ho he vist més difícil, perquè algunes paraules no sabia què significaven, però les buscava i m'aclaria.


Respecte a la duració del llibre, no he tardat molt a llegir, en res m'ho he llegit. Vaig començar perquè com me n'anava a Bugarra a les festes, em volia deixar tota la fiena feta, perquè quan arribe, només tindria ganes de dormir, així que vaig començar a llegir. Em vaig llegir unes 60 pàgines en un dia que no tenia res a fer, i després d'uns dies de pasqües i de menjars, m'ho vaig acabar en un matí, perquè és un llibre curt, i a l'haver-hi diverses històries, es fa més curt també, encara que el vocabulari m'ha resultat més difícil que els altres llibres, i a vegades parava per a buscar alguna paraula, però encara així, se m'he fet curt


Només tinc un moment que més m'ha destacat, la història de Por, ja que això ja ho he viscut, i era més fàcil d'imaginar-m'ho, i inclús vaig tindre por i tot. Perquè m’impressiona molt com ho anava comptant, perquè era molt real. En general, em van impactar totes les frases, però va haver-hi unes que ho van fer més, com:


“M’espante. Em ve aquella respiració trencada que faig abans de plorar. Però no ho puc fer. No puc plorar…Fes el favor de no plorar! He de mantenir la calma.M’ho repetisc una vegada i una altra fins que aconseguisc asserenar-me.”(pàg.9)


Esta història va ser una de què més em va agradar, però també m’agrada l'Oasi, perquè cal tindre molta imaginació, per a crear eixa història de les pedres i la mar; la d'Orgull, perquè m'ha paregut molt real, però també trist per la mort de la gent del poblat on estaven amagats els terroristes; i la d'il•lusió, perquè m'ha paregut la més graciosa, ja que només et dónes compte que realment és un xiquet al final de la història.


El que jo canviària del llibre, és l'estructura, ja que hi ha algunes històries en què s'anomenen altres, i jo les enllaçaria, és a dir després d'unes altres, i així amb totes, no canviària l'argument, sinó només la forma en què ha estructurat el llibre. Després, el final, o siga la ultima història, TV, el protagonista, després de veure uns quants canals, s'adorm i somia, en que entra en la tele, i s'endinsa dins dels protagonistes de les sèries, pel•lícules o programes, que havia estat veient abans, jo ací hauria fet que cada una de les històries del llibre fores com alguna pel•lícula, sèrie o novel•la, i el protagonista s'endinsa, però en les mateixes històries del llibre i les reviu des del seu punt de vista. Jo des de la meua opinió li pose un 7

Opinió de Richard:



Abans de llegir, vaig fer una prelectura. Fixant-me en el títol, crec que el llibre anirà de moltes històries dels temes que vam vore a classe: por, equilibri, fragilitat, suburbi, calfred, desfici, guerra, esperança... Pareix que és un llibre curt (140 pàgines). En la portada del llibre apareix una foto amb uns xiquets que estan jugant al bàsquet en una ciutat destruïda (hi ha dos edificis molt alts que tenen les finestres trencades). La foto està en blanc i negre i, d’aquesta manera, transmet tristesa, pobresa i destrucció. En girar el llibre, en la contraportada, observem que hi ha un petit resum on ens parla d’uns personatges, que pareix ser que no tenen a vore uns amb els altres, per exemple parla d’una trapezista que està en una corda que la separa de l’abisme i d’uns germans africans que estan en una barcassa que els hi ha de conduir al paradís. En veure l’índex he confirmat que es tractaven d’una sèrie d’històries, en les quals els títols crec que tindran a vore amb els sentiments o les vivències dels protagonistes perquè cada títol és el nom d’una situació o d’un sentiment. També sé que hi ha un disc (“Benvinguts al paradís”) amb cançons relacionades amb aquest llibre que va ser publicat quatre anys abans que aquest llibre.



El llibre me’l he llegit en aproximadament dues hores durant dos dies. El vaig començar a meitat de les vacances de Pasqua i el vaig acabar el dimarts abans de la setmana d’abans d’arribar una altra vegada a l’institut. Mentre el llegia se m’ha passat el temps volant perquè quasi totes les històries són molt interessants. A més a més, en estes Pasqües no hem hagut de llegir un altre llibre obligat i, per això, me l’he llegit amb més tranquil•litat.


Mentre llegia he tingut moments de tristesa i alegria, segons la història. 
El moment que més m’ha agradat ha sigut quan en la història de l’Il•lusió el constructor pensa feliçment en els seus projectes. El millor és el final, les seues idees pensarien que són un poquet descabellades, però al final ja es verà, un final misteriós.



“El jove constructor obri els braços i estreny els punys perquè ha tingut la idea més formidable que se li ha acudit mai. Sent un pessigolleig dins la panxa que l’obliga a alçar-se i saltar i cridar i rebolcar-se en l’arena perquè només ell ha sigut capaç de pensar la genial, brillant, la insuperable idea de fer una pista d’esquí a la mateixa platja! Sí!” (Pàg. 101).


Una pista d’esquí en la platja?? Pareix que és possible...

Però també m’ha agradat molt l’argument (el final no) de la història del joc de la Wii, New Super Mario Bros:



“Astorat per la força de l’enemic, el lampista del barret roig tracta de rescatar la princesa Peach a les entranyes del Regne Xampinyó. Salta i corre i es protegeix allà on pot per aturar primer els traïdor Goombes i després les malvades tortugues Koopes que converteixen en totxanes allò que toquen.” (Pàg. 77).

 



El que menys m’ha agradat ha sigut quan en la història de la Guerra, els soldats disparen als seus companys sense saber-ho, pensant que eren els enemics:



“La visió ens va deixar glaçats. La pell se’ns va eriçar. No podia ser. Aquell reflexos que havíem vist eren els cascos dels nostres quatre companys. Els caps estaven capats a terra amb quatre pals. Ens miraven immòbils amb les boques desencaixades i els ulls penjant. Era espantós. Horrible.” (Pàg. 46).



De totes les històries que hi ha, canviaria el final de la d’Alliberament, a pesar que narra la història del famós joc New Super Mario Bros el canviaria i Mario alliberaria  Peach de Bowser. Esperaria també que fora un poquet més llarg, en aquesta història només ens conta com Mario intenta salvar Peach en una pantalla del joc. També canviaria el d’Oblit, llevant quan la barcassa dels germans africans bolca perquè crec que aquest final és podia canviar sense cap problema. En esta història no fa referència el títol. Històries del paradís?? Quin paradís?? Pareix ser tot el contrari.


La meua puntuació per a aquest llibre és un 8 perquè hi ha històries que m’han paregut avorrides (en concret dos). Però també la majoria han sigut fàcils d’entendre i el llibre és curt comparat con els d’altres assignatures. Les històries tracten problemes de l’actualitat, problemes del dia a dia, problemes de les guerres... No he fet massa esforç per llegir el llibre perquè ha sigut interessant.


Conec l’autor del llibre, Xavier Sarrià i Batlle perquè és el fundador del grup valencià Obrint Pas. Va nàixer a Barcelona el 1977. Les seues “facultats” musicals las va descobrir quan només tenia 15 anys, conduint el programa de rock 'El Celobert' de Ràdio Klara. El 2012 va guanyar el Premi Ovidi a la millor lletra de cançó per 'Al país de l'olivera' inclosa al disc Coratge. Ha escrit uns quants llibres, com “Histories del paradís” o “Ara”. A març del 2013 és va anunciar la retirada del grup Obrint Pas dels escenaris.

Opinió de Widad:



La impressió que em va donar el llibre abans de llegir•me'l és una impressió surrealista, fantàstica, mar, així que mel avillosa. El títol "Històries del paradís"és el que em dóna major informació sobre el contingut del llibre, ja que parla del paradís, un lloc bonic, agradable, fantàstic on a tothom li agradaria visitar. Tot aixó vol dir que el llibre ens pot argumentar diferents històries de llocs bonics o pot ser també que parle de temes no tan agradables ja que hi ha algunes històries amb títols com Fam, Llàgrimes, Terror, Por, etc. El llibre me'l volia llegir quan anava en el cotxe de viatje a Múrcia pero vaig recordar que havia de fer la impressió prelectura, així que me'l vaig deixar per a un altre dia. Un dia quan estava avorrida vaig decidir fer•la i després vaig dividir•me el llibre en quatre qutre parts i cada dia que m'abellia me'n llegia una. La meua impressió després d'haver•me'l llegit no ha sigut molt bona, ja que no m'ha creat sensació alguna. Aquest llibre no m'ha agradat molt ja que hi ha històries que no les he entés. La meua impressió abans de llegir•me el llibre és totalment diferent al que és en realitat el llibre, no té res a vore amb el que jo creia. El moment que més m'ha cridat l'atenció és en la història anomenada "Avorriment", el final quan la mare del jove es posa l'arma a la boca i dispara:



"Quan cau, el seu cos tecleja zdfkhdskfhsldkjfhklsf a la pantalla. L'AsianpricesS* respon <<jo també vull embogir...>>.
Mentre ho escriu la mare es rebenta la boca amb l'arma."



Respecte al que canviarian del llibre és lúltima història "TV" ja que jo al llegir•me•la no li vaig  trobar molt de sentit i és molt  avorrida, l'autor podria  tan sols passar la primera part, quan parla dels canals de TV. Quan parla del somni es torna molt avorrit. La meua puntuació per aquest llibre és un 7,5.

bottom of page